dilluns, 29 d’abril del 2013
divendres, 19 d’abril del 2013
Na Laia Martinez i Lopez al Sant Jordi del CEPA s'Arenal
Per celebrar Sant Jordi hem organitzat al CEPA s'Arenal tot un seguit
d'activitats entorn del llibre i de la paraula escrita que hi tindran
lloc el mateix dia 23 d'abril. Entre les activitats, una lectura poètica
a càrrec de la jove poeta Laia Martinez i Lopez.
Si vols llegir-ne alguns poemes clica aquí o i per veure per què escriu poesia, clica aquí.
divendres, 12 d’abril del 2013
dimecres, 8 de juny del 2011
Un conte d'en Tomeu Celià, professor de naturals del centre
Galatzó
Aquest relat de ciència ficció va ser publicat en el recopilatori anual de relats breus que oganitza el Centre d'Adults de Calvià, centre en el que vaig estar destinat durant el curs 2004/05. El juny de 2006, quan s'edità el volum, vaig ser convidat per la Direcció del Centre a fer la presentació.
En el llibret se recopilaven els millors relats que havien escrit els alumnes. Jo, pel fet de ser professor, evidentment vaig publicar com a fora de concurs.
La gènesi d'quest relat va ser molt llarga. La primera versió, amb el títol ORIÓN, va ser escrita, en castellà l'any 1982 a Càdiz, ciutat a on vaig residir aquell any per motius de servei militar. El que m'inspirà aquell primitiu relat va ser un llibre del que no record el nom que vaig trobar a la biblioteca de la caserna militar a on estava destinat. Record vagament que el llibre descrivia l'aterratge d'una nau extraterrestre i quan un home entrava al seu interior sofria una extranya experiència, molt semblant a la que se llegeix a l'acabament del meu relat. Vaig mostrar el relat a un professor de l'escola militar a on estava destinat i me va dir que no va entendre què li passava a l'astronauta. No quedava clar si moria o si entrava en un estat com a de "nirvana". No li vaig respondre.
Una segona versió, també titulada ORIÓN, va ser publicada l'any 1994 en el número 9 del fanzine ESCLAT, del qual jo era l'editor. També estava en castellà i incluia uns dibuixos realitzats per Tina D., uns dibuixos que trobareu més abaix.
La versió del 2006, la primera en català, té molts d'elements nous, com per exemple que l'astronauta és una dòna, i se canviaren moltes expresions, a més del títol, el qual va ser "calvianitzat". El problema que vaig trobar a aquesta edició és que quan vaig entregar el relat hi havia en negreta les frases que deia l'astronauta en veu alta, per distingir-les de les del seu pensament. Això no va quedar reflexat en el llibre, perquè tot quedà en el mateix tipus de lletra. Ara s'ha arreglat aquest petit problema que dificultava la comprensió. Pel que fa a què li succeeix a l'astronauta, intentaré donar una resposta en la quarta versió, si algun dia arriba.
Vaja!.. ho han descobert. He d’aguantar. Si veuen que tenc por són capaços de cancelar el vol. Mai ha passat per aquest motiu. Seria una vergonya. Què falta? Dos minuts. Ja falta poc.
Calvià. Aquí Galatzó. Desactivats els suports principals. Darrera comprovació dels sistemes de l’aire comprimit. Normal. Sistema de navegació conectat... Afirmatiu, Calvià.
El que faltava. Tenc les mans tan banyades pel suor que els dits em rellisquen per dins els guants. Sempre he pensat que no eren de la meva talla. Massa amples. Això tremola massa, aquestes vibracions del fusellatge mai havien estat tan fortes. A les simulacions tot era silenci. Ànim, Marga, que tot anirà bé, que no pot fallar mai. Per què es fixa tant en Marc en jo? Alguna cosa li han dit. No m’agrada gens. Mai m’havia mirat d’aquesta manera.
Calvià. Aquí... Galatzó. Darrera comprovació dels sistemes de navegació, propulsió comunicació a menys trenta segons. Els filtres indiquen que tot està correcte. Repetesc, correcte.
Vint segons. Galatzó, t’odii! Però, què dic? Té aquesta nau la culpa del que em passa? Acabaré boja... No puc respirar. Necessit sortir d’aquí i prendre l’aire... Venga dona, és que estic tan tronada que obriria l’escotilla. Què em passa? Estic com per fer una animalada.
Com? Repetesqui, Calvià.... Afirmatiu, ho tenc en compte.
Mira que ordenar-me que vigili el control d’expulsió de gasos. Com si fos poma. He estat un any entrenant-me esperant aquest dia. Deu segons. Aquest llum vermell. El podrien haver posat taronja, com en els avions. No m’agrada el vermel, em du mala sort... Això no és res. Vinga, que ja sortim.
Quatre!.. Dispara’t d’una vegada!
Tres!.. És que això no acabarà mai?
Dos!.. Explotaré!
U!.. Ja!
Puja, malait!
Tranquilitat!..Tot s’ha tornat lluminós, però no em cega... No som capaç d’orientar-me, perquè per tot és igual. Ja no not les vibracions, ni tan sols les del meu cor. Només em ve una paraula per definir això: l’infinit. Això és el tot... O és res. Not com si sortís del meu propi cos, flotant, sola, sense rumb fix. Què m’haurà passat?
Aquest relat de ciència ficció va ser publicat en el recopilatori anual de relats breus que oganitza el Centre d'Adults de Calvià, centre en el que vaig estar destinat durant el curs 2004/05. El juny de 2006, quan s'edità el volum, vaig ser convidat per la Direcció del Centre a fer la presentació.
En el llibret se recopilaven els millors relats que havien escrit els alumnes. Jo, pel fet de ser professor, evidentment vaig publicar com a fora de concurs.
La gènesi d'quest relat va ser molt llarga. La primera versió, amb el títol ORIÓN, va ser escrita, en castellà l'any 1982 a Càdiz, ciutat a on vaig residir aquell any per motius de servei militar. El que m'inspirà aquell primitiu relat va ser un llibre del que no record el nom que vaig trobar a la biblioteca de la caserna militar a on estava destinat. Record vagament que el llibre descrivia l'aterratge d'una nau extraterrestre i quan un home entrava al seu interior sofria una extranya experiència, molt semblant a la que se llegeix a l'acabament del meu relat. Vaig mostrar el relat a un professor de l'escola militar a on estava destinat i me va dir que no va entendre què li passava a l'astronauta. No quedava clar si moria o si entrava en un estat com a de "nirvana". No li vaig respondre.
Una segona versió, també titulada ORIÓN, va ser publicada l'any 1994 en el número 9 del fanzine ESCLAT, del qual jo era l'editor. També estava en castellà i incluia uns dibuixos realitzats per Tina D., uns dibuixos que trobareu més abaix.
La versió del 2006, la primera en català, té molts d'elements nous, com per exemple que l'astronauta és una dòna, i se canviaren moltes expresions, a més del títol, el qual va ser "calvianitzat". El problema que vaig trobar a aquesta edició és que quan vaig entregar el relat hi havia en negreta les frases que deia l'astronauta en veu alta, per distingir-les de les del seu pensament. Això no va quedar reflexat en el llibre, perquè tot quedà en el mateix tipus de lletra. Ara s'ha arreglat aquest petit problema que dificultava la comprensió. Pel que fa a què li succeeix a l'astronauta, intentaré donar una resposta en la quarta versió, si algun dia arriba.
Galatzó
Encara falten tres minuts... És rara aquesta sensació que tenc. Fins que arribà el moment d’embarcar, em trobava ansiosa i amb unes ganes loques de començar el viatge. Ara, no és que senti el contrari, però ja no és el mateix. No m’ho esperava. Ves a saber les raons. Deu ser que és el meu primer vol.
Dos minuts trenta segons. Cap novetat, Calvià... Afirmatiu, el motor número 4 funciona normalment. Indicació del nivell d’hidrogen, 2-4-0, repetesc 2-4-0... Quina parida. Mira que demanar-me això. Ells mateixos ho poden veure.
Quina cara que ha posat en Xesc quan ens em despedit avui matí. No tots poden dir que la seva dona viatjarà a l’espai. I no parlem de mon pare. Sempre va estar més orgullós d’en Pep. Que si en Pep feia això i allò altre, i tu res... I ara què? Jo passaré a la història. A partir de dilluns, viuré de donar conferències. En Pep, mentrestant, continuarà al taller.
Calvià. Aquí Galatzó. El propulsor de la segona fase indica una lleugera pèrdua de presió. S’ha detectat allà?... Afirmatiu... Ja està en el nivell correcte. Oberta escolta en el canal de navegació.
Dos minuts trenta segons. Cap novetat, Calvià... Afirmatiu, el motor número 4 funciona normalment. Indicació del nivell d’hidrogen, 2-4-0, repetesc 2-4-0... Quina parida. Mira que demanar-me això. Ells mateixos ho poden veure.
Quina cara que ha posat en Xesc quan ens em despedit avui matí. No tots poden dir que la seva dona viatjarà a l’espai. I no parlem de mon pare. Sempre va estar més orgullós d’en Pep. Que si en Pep feia això i allò altre, i tu res... I ara què? Jo passaré a la història. A partir de dilluns, viuré de donar conferències. En Pep, mentrestant, continuarà al taller.
Calvià. Aquí Galatzó. El propulsor de la segona fase indica una lleugera pèrdua de presió. S’ha detectat allà?... Afirmatiu... Ja està en el nivell correcte. Oberta escolta en el canal de navegació.
Un minut encara. I ara que hi pens, no he dit a n’en Xesc que no m’he enrecordat de pagar l’impost de circulació. Això de voler sempre fer les coses el darrer dia... Bé. Ja està, quan torni i em posin la medalla ho diré en el discurs. Fins i tot els farà gràcia. No s’atrevirà l’Ajuntament a posar un recàrrec a un heroina de l’espai. Si m’han dit que em faran filla il·lustre. A fi de comptes, em juc la vida... No passarà res. A mí no em pot passar res. Pobres els de la Massanella. Quan explotà no trobaren ni les cendres. Cremats a tres mil graus. No, a la Galatzó no li pot passar el mateix. Tot està ben estudiat... Em sembla que em pos nerviosa. Tot anirà bé... Segur que a Calvià ja saben que em tremolen les mans.
Calvià. Aquí Galatzó. Motors 1, 2, 3 i 4 al 60 per cent. Pos en marxa el sistema de direcció auxiliar... Provat i correcte... Prepar la desactivació dels suports de subjecció... Negatiu, Calvià. Em sent bé. Estic relaxada i animada. El que reflexen els seus indicadors són les meves ansies d’aixecar el vol. No necessit recordar-li que aquest és el meu primer vol no simulat. Sentí el mateix la primera vegada que vaig pilotar un avió.
Calvià. Aquí Galatzó. Motors 1, 2, 3 i 4 al 60 per cent. Pos en marxa el sistema de direcció auxiliar... Provat i correcte... Prepar la desactivació dels suports de subjecció... Negatiu, Calvià. Em sent bé. Estic relaxada i animada. El que reflexen els seus indicadors són les meves ansies d’aixecar el vol. No necessit recordar-li que aquest és el meu primer vol no simulat. Sentí el mateix la primera vegada que vaig pilotar un avió.
Vaja!.. ho han descobert. He d’aguantar. Si veuen que tenc por són capaços de cancelar el vol. Mai ha passat per aquest motiu. Seria una vergonya. Què falta? Dos minuts. Ja falta poc.
Calvià. Aquí Galatzó. Desactivats els suports principals. Darrera comprovació dels sistemes de l’aire comprimit. Normal. Sistema de navegació conectat... Afirmatiu, Calvià.
El que faltava. Tenc les mans tan banyades pel suor que els dits em rellisquen per dins els guants. Sempre he pensat que no eren de la meva talla. Massa amples. Això tremola massa, aquestes vibracions del fusellatge mai havien estat tan fortes. A les simulacions tot era silenci. Ànim, Marga, que tot anirà bé, que no pot fallar mai. Per què es fixa tant en Marc en jo? Alguna cosa li han dit. No m’agrada gens. Mai m’havia mirat d’aquesta manera.
Venga Marc. Tot anirà bé.
Però si el que tramola sempre és ell. Avui ho sap disimular bé el vergant... Aquest renou i les vibracions no paren de créixer. No puc concentrar-me.
Afirmatiu, Calvià... La lectura del nivell d’hidrogen és 1-4-0.
Clar. Per a mí és el primer compte enrere. En canvi, Marc i David ja han volat tres vegades i això hi fa molt.
Però si el que tramola sempre és ell. Avui ho sap disimular bé el vergant... Aquest renou i les vibracions no paren de créixer. No puc concentrar-me.
Afirmatiu, Calvià... La lectura del nivell d’hidrogen és 1-4-0.
Clar. Per a mí és el primer compte enrere. En canvi, Marc i David ja han volat tres vegades i això hi fa molt.
Calvià. Aquí... Galatzó. Darrera comprovació dels sistemes de navegació, propulsió comunicació a menys trenta segons. Els filtres indiquen que tot està correcte. Repetesc, correcte.
Vint segons. Galatzó, t’odii! Però, què dic? Té aquesta nau la culpa del que em passa? Acabaré boja... No puc respirar. Necessit sortir d’aquí i prendre l’aire... Venga dona, és que estic tan tronada que obriria l’escotilla. Què em passa? Estic com per fer una animalada.
Com? Repetesqui, Calvià.... Afirmatiu, ho tenc en compte.
Mira que ordenar-me que vigili el control d’expulsió de gasos. Com si fos poma. He estat un any entrenant-me esperant aquest dia. Deu segons. Aquest llum vermell. El podrien haver posat taronja, com en els avions. No m’agrada el vermel, em du mala sort... Això no és res. Vinga, que ja sortim.
Quatre!.. Dispara’t d’una vegada!
Tres!.. És que això no acabarà mai?
Dos!.. Explotaré!
U!.. Ja!
Puja, malait!
Tranquilitat!..Tot s’ha tornat lluminós, però no em cega... No som capaç d’orientar-me, perquè per tot és igual. Ja no not les vibracions, ni tan sols les del meu cor. Només em ve una paraula per definir això: l’infinit. Això és el tot... O és res. Not com si sortís del meu propi cos, flotant, sola, sense rumb fix. Què m’haurà passat?
divendres, 27 de maig del 2011
Redacciones de castellano de ESPA 1.2 (2Q-2010/11)
IzeTeam!
Actuación En Los 40 Principales
Bueno todo empezó un día que salimos a entrenar Free Running mi grupo y yo, después de un tiempo entrenando cambiamos de sitio a unas columnas que había en el jardín de un gimnasio, cuando de repente, al rato, vimos que se acercaba un hombre y pensamos que era el dueño del gimnasio que iba a empezar a molestarnos con las típicas palabras: “este es un sitio privado, os vais a matar, fuera de aquí o llamo a la policía…”, pero nos equivocamos y resultó ser un cantante al que le impresionó nuestras volteretas y nos dijo que tenía pensado hacer un videoclip en el que apareciéramos dando unos saltos. Entonces le dijimos que nos gustaba la idea y le dimos un teléfono de contacto. Semanas después nos llamo y nos comentó si queríamos salir en el concierto de los 40 Principales que se celebraba en plaza de España. Nosotros le dijimos que sí, entonces unos días antes del concierto quedamos en que nos viniera a buscar y ensayar en su casa para ver qué le gustaría que hiciéramos y en qué tiempo de la canción teníamos que salir. Nos compró una cama elástica pequeña para entrar al escenario dando una voltereta por el aire y así dejar a la gente flipando como si apareciéramos de la nada. Llegado el día del concierto nos vino a buscar en su coche y nos llevó a plaza de España, aquello estaba lleno de gente, habría como 500 personas, nosotros entramos dentro de la zona VIP! Para poder ensayar la coreografía de saltos y calentar para no tener ningún fallo. Yo estaba inquieto ya sea por los nervios de ese momento y por el litro de Red Bull que me bebí antes de ir a la actuación, entonces llegó nuestro momento nos tocaba entrar, el público chillaba y chillaba al ver esas volteretas, lo hicimos muy bien nos salió todo perfecto. Sólo una caída pero nada grave, cuando terminamos el número, la gente nos aplaudía y silbaba; nosotros nos acercamos al principio del escenario y los saludamos educadamente, el cantante dijo por el micro gracias y pidió un fuerte aplauso para el grupo Ize Team, fue una experiencia muy agradable y llena de emoción, el cantante quedó encantado con nuestra colaboración y presencia, y seguimos manteniendo el contacto para hacer otras funciones de música y saltos.
Francisco Miguel López
Bueno todo empezó un día que salimos a entrenar Free Running mi grupo y yo, después de un tiempo entrenando cambiamos de sitio a unas columnas que había en el jardín de un gimnasio, cuando de repente, al rato, vimos que se acercaba un hombre y pensamos que era el dueño del gimnasio que iba a empezar a molestarnos con las típicas palabras: “este es un sitio privado, os vais a matar, fuera de aquí o llamo a la policía…”, pero nos equivocamos y resultó ser un cantante al que le impresionó nuestras volteretas y nos dijo que tenía pensado hacer un videoclip en el que apareciéramos dando unos saltos. Entonces le dijimos que nos gustaba la idea y le dimos un teléfono de contacto. Semanas después nos llamo y nos comentó si queríamos salir en el concierto de los 40 Principales que se celebraba en plaza de España. Nosotros le dijimos que sí, entonces unos días antes del concierto quedamos en que nos viniera a buscar y ensayar en su casa para ver qué le gustaría que hiciéramos y en qué tiempo de la canción teníamos que salir. Nos compró una cama elástica pequeña para entrar al escenario dando una voltereta por el aire y así dejar a la gente flipando como si apareciéramos de la nada. Llegado el día del concierto nos vino a buscar en su coche y nos llevó a plaza de España, aquello estaba lleno de gente, habría como 500 personas, nosotros entramos dentro de la zona VIP! Para poder ensayar la coreografía de saltos y calentar para no tener ningún fallo. Yo estaba inquieto ya sea por los nervios de ese momento y por el litro de Red Bull que me bebí antes de ir a la actuación, entonces llegó nuestro momento nos tocaba entrar, el público chillaba y chillaba al ver esas volteretas, lo hicimos muy bien nos salió todo perfecto. Sólo una caída pero nada grave, cuando terminamos el número, la gente nos aplaudía y silbaba; nosotros nos acercamos al principio del escenario y los saludamos educadamente, el cantante dijo por el micro gracias y pidió un fuerte aplauso para el grupo Ize Team, fue una experiencia muy agradable y llena de emoción, el cantante quedó encantado con nuestra colaboración y presencia, y seguimos manteniendo el contacto para hacer otras funciones de música y saltos.
Francisco Miguel López
LA PAZ
La PAZ, es una de las cosas más bonitas que ha hecho el ser humano. La PAZ es un mundo sin guerras, sin peleas...
Todos tenemos que ser personas de bien, al menos intentarlo.
La PAZ es para que todos seamos mejores personas y por tanto más felices.
Sería estupendo un mundo donde no existiera la violencia, guerras, maltratos, donde nadie pasara hambre, ni dolor gratuito, donde nos ayudásemos los unos a los otros, donde extendiésemos la mano al que lo necesitara.
La PAZ se representa con una paloma blanca con una rama de olivo.
Todos tenemos derecho a vivir sin discriminación...
Todos deberíamos vivir con amor hacia el prójimo.
Un consejo: Cuando estés triste debes buscar a alguien que te ayude, amigos, padres, hermanos...
Ayuda a personas necesitadas y cooperar con todos los que puedas.
Este, es el mundo que yo sueño para mis seres queridos y para toda la humanidad.
Jacqueline Vaquero Quiles
NARRACIÓN CRUCERO ISLAS GRIEGAS
Aquel verano del 2009 fue muy especial ya que de forma totalmente inesperada, surgió la posibilidad de realizar con nuestros amigos un crucero por las islas griegas.
Salimos desde Palma- Madrid y de Madrid hacia Venecia. En Venecia empezaba nuestra aventura, allí estaba atracado muestro barco. El GRAN MISTRAL, un barco espectacular.
Las escalas que hicimos fueron las de: SANTORINI, MYKONOS, ATENAS, CORFÚ DUBROKNIK Y VENECIA.
La isla que más me gustó fue Santorini, está llena de pequeños pueblos con bellas iglesias y monasterios de azules cúpulas, todas las casas son blancas con pequeños ventanales y techos abovedados, desde cuyas terrazas se disfruta de espléndidas vistas del mar Egeo. Toda la isla parece una postal.
Lo pasamos genial, el viaje fue un diez en todos los aspectos, los espectáculos del crucero, las marchas en la disco, la comida, las excursiones a las islas, y la buena organización de todo en general.
La anécdota fue que la primera noche, antes de empezar el espectáculo ganamos trescientos euros en el bingo, no pudo empezar mejor nuestro viaje.
Silvia Amengual Molina
Mi viaje
Tenía 16 años, mi padre se empeñó en pagarme el viaje para que estuviera con él, (España-Zaragoza) entonces me propuso una buena oferta me dijo" niña, si tú te vienes aquí te pagaré una buena carrera económicamente, me hizo mucha ilusión al principio entonces comencé a prepararme más en mis estudios. Mi preparo todo: el billete, sitio en su casa para mí, etc.
Llegó el gran día del viaje una semana antes, fui a informarme al sitio de viajes para menores de edad, la sorpresa que me llevé, porque faltaban dos cosas muy importantes, las firmas de mis padres en un documento que para obtener el permiso para dejarme salir de mi país, y una carta de invitación, entonces llamé a mi padre y le conté la situación, atrasamos el viaje quince días más.
Lo conseguí todo las firmas la carta de invitación, pero el problema era que la carta la envió mi madre y en la agencia me dijeron que mi destino era llegar al lugar que ponía la carta de invitación a Palma de Mallorca.
De esta manera vine aquí, dándole a mi padre la mala noticia que no podía llegar hasta su destino Zaragoza.
Tenía 16 años, mi padre se empeñó en pagarme el viaje para que estuviera con él, (España-Zaragoza) entonces me propuso una buena oferta me dijo" niña, si tú te vienes aquí te pagaré una buena carrera económicamente, me hizo mucha ilusión al principio entonces comencé a prepararme más en mis estudios. Mi preparo todo: el billete, sitio en su casa para mí, etc.
Llegó el gran día del viaje una semana antes, fui a informarme al sitio de viajes para menores de edad, la sorpresa que me llevé, porque faltaban dos cosas muy importantes, las firmas de mis padres en un documento que para obtener el permiso para dejarme salir de mi país, y una carta de invitación, entonces llamé a mi padre y le conté la situación, atrasamos el viaje quince días más.
Lo conseguí todo las firmas la carta de invitación, pero el problema era que la carta la envió mi madre y en la agencia me dijeron que mi destino era llegar al lugar que ponía la carta de invitación a Palma de Mallorca.
De esta manera vine aquí, dándole a mi padre la mala noticia que no podía llegar hasta su destino Zaragoza.
Ruth Zurita
Martes día 22 de abril, teníamos 2 horas de clase de matemáticas con juan y encima examen.16:15 ya iba a empezar el examen, no había estudiado mucho, pero al verlo me di cuenta de que no era muy difícil.35 minutos después ya había acabado, no fue muy difícil. Ahora empezaba la semana santa, y lo primero que iba a hacer era ir al dentista ¡ jo que pocas ganas ¡ después de 2 horas ya tenía dos caries menos, Salí de allí con la boca todavía un poco dormida pero pensando en que al día siguiente jugaba el Madrid la copa del rey. La ganó, y a celebrarlo. Los siguientes días pasaron con normalidad del trabajo al gym y por la noche con la novia. El viernes fuimos a cenar y luego de fiesta….llegamos a casa tarde…. El sábado por la tarde jugaba el Madrid, y cumplió , 3-6 estaba muy contento, pero pensando que al día siguiente tenía que trabajar. Paso el domingo, lunes, martes y miércoles hanta las 20:45, otro Madrid-barça, semifinales de la champions. El partido trascurrió con normalidad hasta el minuto 60 donde el árbitro se tragó el cuento de Alves y expulso a Pepe por una falta que no era de roja, y paso lo que preveíamos, el barça ganó 0-2, un robo. Estaba muy indignado y me fui a dormir. Unos días después seguía muy indignado pero el Madrid jugaba otro partido, contra el Zaragoza. El sábado a las 8 el Madrid había perdido, mi único consuelo, el barça también. Hoy domingo y día de la madre ya han pasado las vacaciones, mañana lunes, ultimo día, es el día del trabajador, y el martes los gladiadores blancos vamos al campo del barça a remontar el 0-2, porque se puede y lo haremos.
Jesús Aguilera
El coche que me gustaría tener
El otro día, paseando a mi perro, vi aparcado en la acera de enfrente, un coche espectacular, era un Mazda RX-8.
Me acerqué a él y me asome a la ventanilla, vi que tenía los asientos de cuero rojo y negro, volante multifunción, asientos eléctricos con calefacción, espejos retrovisores eléctricos, seis marchas sin incluir la de la marcha atrás, cuatro pedales, GPS y altavoces BOSE integrados, etc...
Cuando terminé de ojearlo, supe que era el coche que me compraría al sacarme el carnet de conducir.
El único problema es el precio, si lo quieres nuevo, es el precio, es un poco caro. Pero por lo demás es perfecto.
FIN
Luis Dias-Santilhano
divendres, 15 d’abril del 2011
Dia mundial de la poesia de 2011
El dia 21 de març se celebra arreu del món el dia mundial de la poesia. Ja fa uns anys que s'invita un poeta català a escriure un poema sobre la poesia, i enguany aquesta tasca ha recaigut en Marta Pessarrodona, que ha creat aquest bell poema que tot seguit us convidam a llegir:
Poesia: una visió personal, de Marta Pessarrodona
Al principi hi havia la ParaulaSant Joan 1:1
Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.
Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.
Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.
A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.
L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.
Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.
És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.
Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.
Si voleu més informació sobre el dia mundial de la poesia, cliqueu aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)